“Educar per a la llibertat implica educar des de la llibertat”

L’ Alba Castellví és educadora, sociòloga, conferenciant, mediadora, escriptora de dos llibres i mare, tot i que confessa que la maternitat no va ser el que va impulsar-la a especialitzar-se en aquesta matèria sinó més aviat al revés. És fervent defensora d’educar als nostres fills des de la serenitat, la llibertat responsable i l’exemple, especialment en aquesta societat inundada per les tecnologies i els nous referents socials que tendeixen a complicar-nos molt la nostra tasca com a pares.

 

1. Podem dir que els teus 2 llibres són el resultat d’una experiència personal real i contrastada? Què podem aprendre de cada un d’ells com a mare o pare?

Sí, efectivament. El primer, ‘Educar sense cridar´, va néixer arrel dels tallers i assessoraments que ja feia per a famílies. En ells, els pares em traspassaven moltes de les seves inquietuds en forma de preguntes i vaig decidir escriure un llibre que recollís una sèrie de tècniques i estratègies per a educar amb l’objectiu que la relació amb els fills fos més fluïda. L’altre, ‘Un cistell de cireres’ és un llibre de contes per a nens i nenes que permet fer-los reflexionar sobre certes actituds com l’esforç, l’addicció a les pantalles etc., amb què és fàcil que se sentin identificats, aprendre d’elles i motivar-los a canviar-les.

 

2. De quin llibre et sents més orgullosa? Algun altre en camí?

‘Educar sense cridar’ és un llibre amb 9 edicions del que em sento molt orgullosa perquè veig que està sent útil, que la gent el recomana, el regala…

 

3. En general, com tendim a educar avui en dia als nostres fills? Anem molt perduts com a pares?

Sí, estem bastant desorientats, doncs estem en un moment en què els referents que teníem de generacions anteriors no ens serveixen gaire. El context és diferent i hem de mirar de trobar noves maneres de fer en funció de les noves necessitats. I això no és fàcil…

 

4. Què ha canviat en la societat perquè sigui necessari canviar el model d’educació que rebíem nosaltres o els nostres pares? Quelcom positiu d’aquell antic model d’educació?

Han canviat moltes coses… A grans trets destacaria, per exemple, la manera de relacionar-nos, que està íntimament lligat amb la tecnologia. Els que ara som pares o mares ens relacionàvem amb els nostres amics o bé en directe o bé per telèfon, mentre que ara els adolescents principalment utilitzen el telèfon (mòbil) per a connectar-se a les xarxes socials. I això implica moltes coses: l’exposició total (si es vol) de l’àmbit personal, una connexió continua amb molta gent i pocs moments de recolliment personal i, moltes vegades, un accés no filtrat al món adult. Tot això complica moltíssim la relació entre pares i fills. També estem en una societat on coexisteixen diferents models familiars, han canviat les formes d’autoritat i el mercat veu els joves i adolescents com a potencials consumidors, provocant que els valors de les famílies moltes vegades entrin en contradicció amb allò que socialment es valora. Els nostres fills també tenen referents molt diferents – Youtubers, figures de l’esport i de l’espectacle-, que no són precisament persones d’Open Arms o d’altres que fan un gran esforç per a millorar la vida dels altres… Això també fa que els pares ho tinguin molt més difícil per a inculcar certs valors. En l’antic model d’educació els pares tenien molt clar quin era el seu rol i estava socialment consensuat. Ara és molt més desconcertant i complicat.

 

5. Hi ha qui pensa que hem passat d’una educació estricta i autoritària (la que van rebre especialment les generacions del 50 i anteriors) a una en què és tot just al contrari, excessivament permissiva, on els nens han perdut el referent de l’autoritat des de petits tant a casa com al col·legi. És cert? Què està passant?

És veritat que l’antiga educació era molt més jeràrquica i estava clar que l’estructura familiar no era democràtica. Els canvis socials i polítics han fet entendre també la família com una estructura més democràtica, on especialment s’ha repensat el rol autoritari del pare -normalment home- sobre els seus fills. Com a qualsevol canvi, té coses bones i dolentes. Ara és molt més difícil que els pares decideixin com són les coses en aspectes que abans decidien tranquil·lament i que ningú posava en dubte qui tenia la decisió final…

 

6. L’atrafegada vida professional, la consolidació de la dóna al món laboral, l’encara societat masclista en què vivim… Tenen quelcom a veure en la manera en què eduquem avui en dia?

Sí, el fet que cada vegada hi hagi més dificultats de conciliació, que vulguem encabir més activitats i estímuls i que el rol a les famílies no estigui tan clar, complica molt les coses. Educar implica molt de temps i en la societat en la que vivim, on estem constantment exposats a estímuls, disposem de menys hores per a fer-ho. Tenim vides molt més interessants que abans però ens costa renunciar a certes coses o privilegis, complicant-nos molt la tasca com a pares.

 

7. La manera en què eduquem els nostres fills té una clara incidència en com seran de grans. Fins a quin punt es perceben aquests valors educacionals en un nen-adolescent-adult que no ha estat educat des de la serenitat?

Sempre dic que nosaltres els pares eduquem a través del que fem. Té molt poca importància el discurs de com volem que els nostres fills facin les coses si no som coherents amb allò que diem. Per tant, encara que sembli una obvietat, hem de predicar amb l’exemple. És a dir, si volem educar els nostres fills en la serenitat i uns valors que considerem importants, és imprescindible fer-ho nosaltres primer. Per exemple, difícilment tindrem un fill lector si nosaltres, com a pares, no llegim. Però no només això, sinó que l’educació que rebin els nostres fills determinarà la manera en què ells eduquin als seus en un futur, doncs tendim a reproduir patrons de comportament. El que fem és l’herència que els hi deixem, per això la nostra feina és tan important.

 

8. Per què en ocasions, com a pares, repliquem conductes o models d’educació que en el seu dia vam rebre com a fills, tot i no estar d’acord o no agradar-nos?

Perquè sabem el que no volem però, sovint, ningú ens ha ensenyat a fer-ho diferent. En els tallers amb pares una de les coses que fem és, precisament, donar-los alternatives per a fer d’una altra manera les coses que no els fan sentir còmodes o no els acaben de funcionar però que són fruït de l’herència rebuda.

 

9. Com a mare i professional d’aquest àmbit defenses que és possible educar des de la serenitat. Segurament, molts pares amb fills petits o adolescents comparteixin la teoria, però vegin complicat portar-la a la pràctica… És possible educar sempre des de la serenitat? Com?

Educar sense cridar és difícil fins i tot sabent com fer-ho, perquè som humans, ens posem nerviosos i tenim un temps molt limitat que ens obliga a ser molt més resolutius i, moltes vegades, els infants són més lents del que ens agradaria interioritzant les coses. I no passa res si alguna vegada perdem la calma, també és bo que els nens sàpiguen reaccionar a aquestes situacions doncs a la vida es trobaran persones que moltes vegades no actuaran com ells voldrien. Ara bé, si aconseguim perdre els nervis menys vegades, a part que l’exemple que els donem és molt millor, nosaltres com a pares també ens desgastarem menys.

 

10. Què significa ‘educar des de la llibertat responsable’? Podries posar-nos algun exemple pràctic?

Deixar que els infants decideixin i que aprenguin que les tries que fan tenen conseqüències. Educar per a la llibertat implica educar des de la llibertat. Un exemple, pots dir: “T’estimes més recollir i sopar ara de seguida o trigar una estona més? Pensa que si ho fem ràpid tindrem temps de llegir un conte abans d’anar a dormir, mentre que si triguem més estona no tindrem temps.” Així estem deixant que el nostre fill triï, però l’enfrontem a les conseqüències lògiques que té fer una cosa o una altre.

 

11. És obvi que és ideal no arribar al càstig, fomentant sempre el diàleg amb els nostres fills, però hi ha circumstàncies que poden fer-lo necessari (ex: un germà pega a un altre, contesta malament al pare/mare…). Quina és la forma més efectiva, educativa i respectuosa per a fer-ho?  

Sempre és interessant que passin 2 coses: que tinguin conseqüències lògiques d’allò que han fet o bé que hagin de reparar la situació. S’explica molt bé al capítol ‘La Greta i les cireres’ del llibre ‘Un Cistell de cireres’. El que fa la seva mare quan es porta malament no és aplicar un càstig arbitrari sinó convidar-la a reparar la situació. Sempre resulta molt més educatiu.

Sobre aquest cas concret de conflictes entre germans faig xerrades d’1h 30min, doncs són temes complexes. Resumint molt, hem de tenir clar que la violència no pot conviure a casa i aquesta acció ha de tenir una conseqüència immediata com és separar-los i després procedir a una “mediació express” on es pugui construir una millor solució de futur. Ara bé, també hem d’intentar buscar el perquè d’aquella acció, doncs normalment tot té una causa i mirar de mediar. Al llibre ‘Educar sense cridar’ també hi ha un capítol dedicat a conflictes entre germans que recomano.

 

12. A les teves conferències, tallers, coaching familiars, mediacions y assessoraments particulars defenses el concepte ‘autoritat tranquil·la’. Pots sintetitzar-nos quines són les principals tècniques que hauríem de tenir en compte com a pares perquè els nostres fills obeeixen de forma més efectiva sense necessitat d’arribar al crit?

Abans de res, hem de recuperar la calma quan com a pares hem vist que allò que hem intentat no funciona. Algunes recomanacions molt breus:

.Parlar-li en veu molt baixa a l’infant i dir-li molt breument allò que ha de fer en aquell moment. D’aquesta manera, han d’esforçar-se en prestar atenció.

.Posar-nos a la seva alçada, buscant el contacte visual.

.Donar les ordres sempre en afirmatiu, evitant el NO. Enfocant-les a què volem que facin enlloc de què volem evitar.

.Donar diferents opcions perquè prenguin decisions tenint en compte les seves conseqüències.

 

13. Els comportaments inadequats dels nostres fills (fins a la pre-adolescència principalment) són sempre el resultat dels nostres propis comportaments com a pares o hi intervenen també altres factors?

Intervenen molts altres factors. Els nostres fills són el resultat d’un munt d’influències, moltes de les quals no podem controlar. L’ambient on vivim, l’escola on van, els amics que ténen, els mitjans de comunicació, la genètica… Tot influeix en la manera de ser i de fer en les persones. Per tant, tot i que la nostra manera d’educar com a pares és importantíssima i ho hem de fer tan bé com poguem o sapiguem, hi ha coses externes a nosaltres contra les que no podem fer res.

 

14. Fins a quina edat estem a temps de canviar la manera d’educar els nostres fills perquè tingui efecte en un futur? Hi ha alguna edat a partir de la qual ja no hi hagi ‘marxa enrere’ o sempre estem a temps?

Jo crec que encara que els nostres fills siguin ben grans, l’exemple que els donem continua influint sobre la seva manera de viure envers els altres i els seus fills.

 

15.Per a acabar, quin tipus de serveis ofereixes a pares, col·legis i institucions i cóm poden informar-se i/o contractar-los?

Ofereixo xerrades i tallers i també assessorament personalitzat. Els primers els faig per grups de pares i mares o entitats i l’assessorament el faig individualitzat, a la meva consulta de Barcelona o de Sant Sadurní d’Anoia. En aquest, abordem problemes concrets que pot tenir cada família, tots aquells que ténen a veure amb la relació entre pares i fills, entre germans o entre adults, doncs sovint el problema familiar acaba afectant els membres de la parella entre ells.

Per a contractar qualsevol d’aquests serveis, em poden contactar per telèfon (667 666 488) o per email. Pels casos en què es difícil que ens poguem trobar personalment, també ofereixo la possibilitat de fer-ho via videoconferència. Tots aquests contactes els trobaran a la meva web.

 

Per |2019-03-07T10:53:10+00:00març 6th, 2019|Entrevistes, La Veu de l'Expert|0 Comentaris

T’animes a comentar?